Clementina Arderiu, poemes

Passa, vent...

Passa, vent, cosa sinistra,
qui et pogués mai deturar!
Tota la casa em fa trista
el teu malastruc xiular.

M’enfolleixes le colomes
allà dalt del colomar;
de l’arbre arrenques les pomes
molt abans de madurar;

i colltorces la florida
novella del roserar;
i esfulles la margarida
-si vindrà, si no vindrà-.

A l’hort el planter m’aplanes
i em malmets el fonollar;
del llibre em gires les planes
com si em volguessis reptar.

I els papers treus de la taula
i me’ls llences a volar.
Si el jardí tingués un saule,
com el faries plorar!

Ni finestra ni portella
res no hi val, tot és en va:
sempre et resta una clivella
per poder-te enforinyar.

Jo a ciutat no et coneixia,
I ara m’ets tot casolà!
Véns a casa cada dia
i hi entres sense trucar.
(L’Alta Llibertat)

Arbres

Sóc amb vosaltres, arbres folls a la nit,
sento que el vent us té desperts i us força.
Jo també vetllo, perquè em puny el delit
d’interrogar en aquest concert ferotge.
Trona i llampega. Mare meva del cel,
quina cortina d’aigua viva tan fosca!
El vers comença, fa un caminar rebel,
torça i retorça, que vol eixir al defora.
Els arbres baten i jo estic a aixopluc.
Van les preguntes cap al dia amb les hores.
Deixo fer el vers, ja no sé què més puc
sinó escoltar que el temperi redobla.
Demà, rentats i amb les fulles lluents
-passat el vers per un sedàs d’aurora-
podrem reprendre els col·loquis ardents,
arbres gentils d’escabellades tofes.
(És a dir)