He triat aquesta poesia de Maria Mercè Marçal del llibre “Bruixa de dol” publicat l’any 1979 i cantat per Marina Rossell a l’àlbum “Bruixes i maduixes” l’any 1980. Aquest sonet ens parla de llocs externs i espais interns i del sentiment de solitud de l’autora, de la seva lluita per no perdre’s interiorment i finalment del seu esforç per no enfonsar-se i continuar endavant.
A Teresa d’Arenys
Aquest mirall em diu que sóc ben sola
i no hi fa res que el trenqui en mil bocins.
He enfilat el carrer trist que va a escola
i em marco, amb guix, entorn, els meus confins.
La lluna riu, dins la nuu que s'endola.
I jo sembro amb pedretes els camins
que em duen cap a mi, nit meva endins.
Baixo al meu pou, amb bleix de corriola.
Tu, lluna, rius, i em vesteixo de lluna.
M'arrenco el collaret d'agres estrelles
i el mar se les empassa d'una a una.
I et prenc el cor segur amb què cabdelles
el teu destí, per fer, amb cartes velles,
un solitari nou sobre la duna.
Descobrint una mica la seva vida i poesia, jo solament coneixia el seu llibre “Cau de llunes”, m’ha captivat i en vull llegir més i conèixer-la millor. Aquí us deixo un altre petit tast tret del mateix llibre:
Pujaré la tristesa dalt les golfes
Amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
El cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d’alegria
Que hauran teixit aranyes sense seny.
Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.
dimecres, 9 de desembre del 2009
diumenge, 1 de novembre del 2009
dissabte, 31 d’octubre del 2009
a la vora de la mar / lo mariner
A la vora de la mar
hi ha una donzella,
hi ha una donzella,
que en brodava un mocador;
és per la reina,
és per la reina.
Quan en fou a mig brodar
li manca seda,
li manca seda;
gira el ulls envers la mar
veu una vela,
veu una vela.
Veu venir un galiot
tot vora terra,
tot vora terra;
en veu venir un mariner
que una nau mena,
que una nau mena.
Mariner, bon mariner:
que en porteu seda?
que en porteu seda?
De quin color la voleu,
blanca o vermella?,
blanca o vermella?
Vermelleta la vull jo,
que és millor seda,
que és millor seda.
Vermelleta la vull jo,
que és per la reina,
que és per la reina.
Pugeu a dalt de la nau
triareu d’ella
triareu d’ella.
Ai no! No hi puc pujar
no tinc moneda,
no tinc moneda.
El meu pare té les claus
de l’arquimesa,
de l’arquimesa.
No quedeu per diners no,
gentil donzella, gentil donzella.
No quedeu per diners no,
gentil donzella,
gentil donzella.
No quedeu per diners, no,
prou fio d’ella,
prou fio d’ella.
La donzella entra a la nau,
tria la seda,
tria la seda.
Mentre va mercadejant
la nau pren vela,
la nau pren vela.
Mar endins amb el botí
promte navega,
promte navega.
Marine es posa a cantar
cançons novelles,
cançons novelles.
Amb el cant del mariner
s’ha dormideta,
s’ha dormideta,
i amb el sorrol de la mar
ella es desperta,
ella es desperta.
Quan ella s’ha despertat
ja no veu terra,
ja no veu terra,
la nau és en alta mar,
pel mar navega
pel nar navega.
Mariner, bon mariner,
torneu-me a terra
torneu-me a terra,
perquè els aires de la mar
m’en donen pena
m’en donen pena.
Això si que no ho faré,
que heu de ser meva,
que heu de ser meva;
set anys que vaig pel mar
per vos donzella,
per vos donzella.
Cent llegües dins de la mar
lluny de la terra
lluny de la terra
De tres germanes que som,
sóc la més bella,
sóc la més bella.
L’una porta vestit d’or,
l’altre de seda,
l’altre de seda,
i jo pobreta de mi,
de sargil negre,
de sargil negre.
L’una es casada amb un Duc,
l’altra és princesa,
l’altra és princesa,
i jo pobreta de mi,
sóc marinera,
sóc marinera.
No sou marinera, no,
que en sereu reina,
que en sereu reina,
que sóc el fill del rei
de l’Anglaterra,
de l’Anglaterra.
Ens calen cançons d'ara
Hem de cantar cançons, però nostres i fetes ara. Ens calen cançons que tinguin una actualitat per a nosaltres. Tothom n'ha cantades fins ara de les que podem anomenar de sempre, i d'aquestes, potser només les més conegudes; tanmateix n'hem deixades de banda de magnífiques que corren el perill d'ésser oblidades, i potser per culpa d'una excessiva intromissió de cançons estrangeres. És molt lloable, i àdhuc necessària aquesta intromissió des d'altres terres, però això no ha de privar mai que se segueixin cantant les nostres, siguin tristes o alegres, siguin com siguin: pel fet d'èsser nostres tenim l'obligació de no oblidar-les. Ara bé, és greu que no se'n facin de noves, jo almenys no n'he sentides. Podem atribuir-ho a les circumstàncies, però de cançons se'n poden fer de moltes menes i maneres; a més, aquestes circumstàncies no poden per elles mateixes privar un poble de les seves cançons. És precisament en moments difícils que han nascut gran nombre de cançons, de les més boniques, aquelles que els pobles han transformat en una mena d'oració col·lectiva.
Es tracta, doncs, que surtin cançons d'aquest moment nostre. Les darreres generacions bé ho van fer: Rodoreda, Nicolau, Morera, Vives... que aleshores eren joves. Van fer cançons que tots seguim cantant.
Què fan els músics que ara són joves? Les generacions futures podrien dir de nosaltres que vam ésser una generació que no sabé fer-se les seves pròpies cançons; en realitat podrien dir que amb prou feines vam cantar.
Fixem-nos a França, què passa: de qualsevol tema, de qualsevol fet, important o no -això és igual- sorgeix una cançó: i quines cançons!
Estem massa intel·lectualitzats? Tindrem por de cantar-les si en fem? Ben bé no ho sabem, però alguna cosa passa.
A les places dels pobles es ballen sardanes; se'n ballen moltes de compositors nous. Hi ha poetes i bé en surten de nous! També tenim músics. Què passa? Anem cadascú pel seu cantó o badem simplement.
Us imagineu si com a França tinguéssim aquesta mena de trobadors com són els "chansonniers", que anessin pels pobles i per tot el país cantant cançons nostres? Les cançons franceses, italianes, mexicanes i moltes d'altres, bé són escoltades per tothom! Però no vull ésser massa optimista. Potser amb el temps ho aconseguirem. De moment, per què no intentem de fer les nostres pròpies cançons i cantar-les?
Lluís Serrahima
Revista "Germinabit", núm 58, gener de 1959
¬
Es tracta, doncs, que surtin cançons d'aquest moment nostre. Les darreres generacions bé ho van fer: Rodoreda, Nicolau, Morera, Vives... que aleshores eren joves. Van fer cançons que tots seguim cantant.
Què fan els músics que ara són joves? Les generacions futures podrien dir de nosaltres que vam ésser una generació que no sabé fer-se les seves pròpies cançons; en realitat podrien dir que amb prou feines vam cantar.
Fixem-nos a França, què passa: de qualsevol tema, de qualsevol fet, important o no -això és igual- sorgeix una cançó: i quines cançons!
Estem massa intel·lectualitzats? Tindrem por de cantar-les si en fem? Ben bé no ho sabem, però alguna cosa passa.
A les places dels pobles es ballen sardanes; se'n ballen moltes de compositors nous. Hi ha poetes i bé en surten de nous! També tenim músics. Què passa? Anem cadascú pel seu cantó o badem simplement.
Us imagineu si com a França tinguéssim aquesta mena de trobadors com són els "chansonniers", que anessin pels pobles i per tot el país cantant cançons nostres? Les cançons franceses, italianes, mexicanes i moltes d'altres, bé són escoltades per tothom! Però no vull ésser massa optimista. Potser amb el temps ho aconseguirem. De moment, per què no intentem de fer les nostres pròpies cançons i cantar-les?
Lluís Serrahima
Revista "Germinabit", núm 58, gener de 1959
¬
dimarts, 27 d’octubre del 2009
A la vora de la nit (de Josep Maria Espinàs)
"A la vora de la mar
hi ha una donzella..."
Què se n'ha fet d'aquell mar,
què s'ha fet de la donzella?
Ja fa temps i temps i temps
que tots som d'una altra mena.
Si bonic era aquell cant
i bonica aquella lletra
i gloriós aquell passat,
ja no ens plau mirar endarrere.
"Que en brodava un mocador,
n'és per la reina..."
¿Què n'hem fet dels mocadors
que volien ser banderes,
què n'hem fet d'aquells colors,
què n'hem fet d'aquelles reines...?
Si m'ho preguntava algú,
jo em giraria d'esquena:
tantes coses hem perdut
que el record també cal perdre.
Oblidem velles cançons
que encomanen la tristesa.
Estrenem la nova veu
i alegrem l'antiga terra.
A la vora de la mar
ara un noi de mans ben netes
ha colgat el mocador
ben endins sota l'arena.
A la vora de la nit
el dia es lleva...
Nova Cançó
Al final dels anys cinquanta, vint anys després que les tropes de Franco havien entrat a Barcelona i la posterior repressió contra la cultura catalana, la situació era molt complicada però alguna cosa es començava a moure.
El gener de l’any 1959 el poeta Lluís Serrahima va escriure un article “Ens calen cançons d’ara” publicat a Germinabit (butlletí intern de la Unió Escolania de Montserrat que l’octubre d’aquell mateix any es va reconvertir en la revista Serra d’Or) considerat com el manifest referencial de la Nova Cançó.
El juliol de 1961 es va fundar Òmnium Cultural i el desembre del mateix any va néixer Cavall Fort. El 19 de desembre de 1961 es presentà al Centro de Influencia Católica Femenina “La poesia de la Nova Cançó” amb actuacions de Josep Maria Espinàs, Miquel Porter i Lluís Serrahima, aquest col•lectiu de cantautors va adoptar mesos més tard el nom d’Els Setze Jutges.
L’abril de 1962 va sortir el primer llibre d’Edicions 62 i Els Setze Jutges es presenten ja amb aquest nom en un concert a Premià de Mar. L’octubre coneixen Raimon i ben aviat es produeix el seu debut a Barcelona en la concessió dels premis de Santa Llúcia i uns dies després la primera actuació conjunta entre Els Setze Jutges i Raimon al Fòrum Verges de Barcelona.
En molt poc temps s’havien bastit les bases sobre les quals se sustentaria la Nova Cançó.
El gener de l’any 1959 el poeta Lluís Serrahima va escriure un article “Ens calen cançons d’ara” publicat a Germinabit (butlletí intern de la Unió Escolania de Montserrat que l’octubre d’aquell mateix any es va reconvertir en la revista Serra d’Or) considerat com el manifest referencial de la Nova Cançó.
El juliol de 1961 es va fundar Òmnium Cultural i el desembre del mateix any va néixer Cavall Fort. El 19 de desembre de 1961 es presentà al Centro de Influencia Católica Femenina “La poesia de la Nova Cançó” amb actuacions de Josep Maria Espinàs, Miquel Porter i Lluís Serrahima, aquest col•lectiu de cantautors va adoptar mesos més tard el nom d’Els Setze Jutges.
L’abril de 1962 va sortir el primer llibre d’Edicions 62 i Els Setze Jutges es presenten ja amb aquest nom en un concert a Premià de Mar. L’octubre coneixen Raimon i ben aviat es produeix el seu debut a Barcelona en la concessió dels premis de Santa Llúcia i uns dies després la primera actuació conjunta entre Els Setze Jutges i Raimon al Fòrum Verges de Barcelona.
En molt poc temps s’havien bastit les bases sobre les quals se sustentaria la Nova Cançó.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)