Maria Àngels Anglada

A Maria-Mercè Marçal
In memoriam


Les tardors són suaus. Gairebé no hi ha hivern,
diuen, i ran del mar s'allarguen els capvespres.
Suspesa com una àliga entre tebis corrents
amb estels sota l'ala, la nit prou que s'espera.

Però jo no trobo les tardors benignes
quan haig de dir-te adéu des de la meva,
trencada primavera de cançons.
I mai no podré dir ponent dolcíssim
si começo a enyorar el teu migdia.
Adéu, veu enrosada, esguard encès.

Ets viva en tants ocells niats a la teva heura!
I a les nítides ones del teu cor desbocat
que sempre es va triar les ribes i la llera,
el solell i l'obaga per al desglaç del cant.
(Arietta II)



Senyal de perill

Convidar les poetes és cosa perillosa.
Dic les poetes, no els joglars del rei.
No treuen cap colom de dintre d'un copalta,
però potser dards de flama del seu fatigat cor
o d'una nit insomne.
No us en fieu, per sota
les fràgils aparences tenim un cor selvatge
i estranys senyors servim -ja ho escriví Ausiàs March:
l'amor, el clar país, una cançó d'alosa...
Convidar les poetes és, doncs, cosa arriscada.
Tisores de mots tallen les heures de l'oblit
que encerclen una llengua, un bosc amenaçat
o els ulls espaordits dels meus infants de Bòsnia.
(Arietta)

Les mares literàries

En el camí emprés aquest trimestre per a conèixer les mares literàries de la Maria-Mercè Marçal he anat apropant-me a algunes poetes com Maria-Antònia Salvà. El seu món i els seus paisatges amb aroma de camp, plens de plantes i flors, insectes i bestioles, masies i aigües com metàfora dels seus sentiments i estats d'ànim i he escollit aquest poema:


L’abella

Somiant, somiant, ma vida hauré passada
volant pel vell pinar i per la flor de bruc.
Ma tasca ha estat només d’abella enlluernada
o closa dins el buc.

Romeu de vesta humil, captaire qui pidola
l’almoina a cada mas que troba pel camí,
aixís he resseguit de grat la farigola,
la menta, el romaní.

I tots per un moment m’han perfumat les ales,
i el sol, meravellós encís d’aquell moment,
m’ha fet esborradís l’encís de plers i gales
robant-me tot l’esment.

Grat sia a l’aire, al sol que m’han donat coratge,
ara que del silenci sent que m’arriba el torn
i és hora de plegar, finint mon romiatge,
el remoreig del jorn.

Ma bresca fora temps, fóra enutjosa cosa;
la nova gent d’avui deleix una altra mel...
L’abella –tant se val!- pel card i per la rosa
trobà camí del cel.

De la Clementina Arderiu m'ha atret el seu esforç per a ésser una dona com les altre i alhora una gran poeta en una època en la qual la dona no decidia la seva vida. En el seus poemes hi veig lluites, pors, contradiccions i anhels però també amor i alegries. He triat aquesta poesia:


Per no caure...

Per no caure mai més
-i és avui que jo queia;
la caiguda pensable
ja vindrà certament-
em cal fer, més que passos,
intents.

Un designi de vol
per damunt de la terra,
un esquinç de rialla
en els llavis, i el cos
planejant com per l’aire
mai clos.

Per no caure mai més
poso el cor en reserva
-pobre cor massa tendre
dins un fang massa vell!-
en campana de vidre
tot ell.

Després he continuat l'itinerari descobrint Rosa Leveroni, una dona amb una vida ben diferent de les dues anteriors. La poeta em parla de solitud, enyorança, amor i desengany i de la mateixa manera de desig i afany de viure plenament. El poema que més m'ha colpit dels que he llegit:



Jo porto dintre meu
per fer-me companyia
la solitud només.
La solitud immensa
de l'estimar infinit
que voldria ésser terra,
aire i sol, mar i estrella,
perquè fossis més meu,
perquè jo fos més teva.

He pres un altre trencall i he descobert la Quima Jaume, el que he llegit fins ara em captiva bastant i com lectora faré un esforç per trobar els seus llibres i endinsar-me en el seu món. Un tastet:



EMPREMTES D’AMOR
El temps no passa inútilment.
El camí és llarg i no pas
sempre recte. A voltes cal
canviar de ruta, i a cada
contrada podem trobar nous
paisatges, no sempre del tot
nítids, però el gest fidel
que conferim a cada muda
ens dóna la certesa que
no hi ha certeses.
Quan vegem el sol que va cap
a ponent, deixant enrera
tanta llum i ombra, no ens
tanquem a l’estança dels records
ni vulguem perseguir ombres,
ni la pols cerquem en el llarg
rastre que enrera hem deixat tot
fent camí, perquè al capdamunt
de tantes rutes, enmig de vells
arbres eixorcs, sols l’empremta
de l’amor caldrà buscar-hi, i
entendre que el gest fidel
que hem conferit a cada muda
ens dóna la certesa que
no hi ha certeses.

He sortit de les fronteres d'aquí i a prop d'on he nascut, he descobert un'altra poeta per a mi desconeguda la Ingeborg Bachmann. Conec poc la seva obra però m'ha arribat. Dels poquíssim poemes que he llegit he triat aquest:


Desprén-te, cor
Desprén-te, cor, de l’arbre del temps,
caieu vosaltres, fulles, de les branques refredades
que un dia abraçà el sol,
caieu com les llàgrimes cauen de l’ull dilatat!
Fa dies que encara vola al vent el rull
a l’entorn del front bronzejat del Déu del camp,
quan el puny oprimeix sota la camisa
la ferida oberta.
Per això sigues fort quan la delicada esquena de núvols
se t’incline una vegada més,
no ho tingues en compte quan l’Hymetos
una altra vegada t’ompliga les bresques.
Car poc li val al llaurador una tija en temps de sequera,
poc un estiu davant la nostra gran nissaga.
I de què dóna fe ja el teu cor?
Oscil.la entre l’ahir i el demà,
silenciós i estrany,
i el que batega,
és ja la seua caiguda fora del temps.

El passeig continua, hi han tantes mares, germanes i filles i alguns pares per a descobrir...

Maria-Antònia Salvà i Maria-Mercè Marçal

(Maria-Mercè Marçal, Llengua abolida: Poesia, gènere, identitat
1995 -Sota el signe del drac)
Quan Maria-Antónia Salvà va escriure, ja fa molts anys,
el poema que segueix no sé si pensava explícitament en
les dones escriptores i el problema de la identitat, en
ella com a dona escriptora, en totes les dones-monstre-
tal com dèiem al principi. Aquestes dones que Tillie
Olsen va anomenar supervivents. No puc deixar de
pensar, però, que la poeta es va veure emmirallada en
la tossuda, aferrissada, supervivència d'aquest
cactus-monstre que descriu amb la cruesa i amb l'ambiva-
lència de qui parla de si mateix:

D'un cactus

Com rèptil monstruós de pell clapada,
d’entranya llefiscosa, era ajocat
al seu racó, bevent la solellada.
De sobte, sa malícia desvetllada,
enrevinclant-se, va esquerdar el test.
Enllà de l’hort, que se’n perdés el quest,
dalt d’una paret seca fou llançat,
i al cap de temps, damunt les pedres dures,
furgant per les llivanyes i juntures,
trobí el vell drac encara aferrissat.


i el poema que li va dedicar Maria-Mercè marçal

Furgant per le llivanyes i juntures
trobí el vell drac encara aferrisat.
Maria-Antònia Salvà

Furgant per le llivanyes i juntures
d’aquesta paret seca; entre mac
i mac d’oblit; entre les pedres dures
de cega desmemòria que endures,
et sé. I saber-te em dóna terra, arrel.
Et sé i em sé, en el mirall fidel
del teu poema, aferrissadament
clivella pedra de silenci opac
-dona rèptil, dona monstre, dona drac,
com el cactus, com tu, supervivent.
(Raó del cos, 2000)

Rosa Leveroni, 100 anys del seu naixement, 1 d'abril de 1910

Plau-me seguir els camins que els camps parteixen,
ignorant cap a on van,
amarats d'un perfum de terra molla
i d'un errívol cant.
I prenen uns colors de coure càlid
d'un bes del sol ponent,
i celen amb amor, sota les branques,
el festeig de la gent.
Plau-me seguir els camins que per la vinya
s'enfilen costa amunt,
i tenen per la set i la mirada
un bell gotim a punt.
Plau-me seguir els camins entre pollancres
vetllant un rierol,
i coneixen el vol de les becades,
el joc de pluja i sol...
Amo tots els camins, fins els més aspres,
mentre siguin oberts
i posin tremolor de fruita nova
als meus sentits desperts.

Clementina Arderiu, poemes

Passa, vent...

Passa, vent, cosa sinistra,
qui et pogués mai deturar!
Tota la casa em fa trista
el teu malastruc xiular.

M’enfolleixes le colomes
allà dalt del colomar;
de l’arbre arrenques les pomes
molt abans de madurar;

i colltorces la florida
novella del roserar;
i esfulles la margarida
-si vindrà, si no vindrà-.

A l’hort el planter m’aplanes
i em malmets el fonollar;
del llibre em gires les planes
com si em volguessis reptar.

I els papers treus de la taula
i me’ls llences a volar.
Si el jardí tingués un saule,
com el faries plorar!

Ni finestra ni portella
res no hi val, tot és en va:
sempre et resta una clivella
per poder-te enforinyar.

Jo a ciutat no et coneixia,
I ara m’ets tot casolà!
Véns a casa cada dia
i hi entres sense trucar.
(L’Alta Llibertat)

Arbres

Sóc amb vosaltres, arbres folls a la nit,
sento que el vent us té desperts i us força.
Jo també vetllo, perquè em puny el delit
d’interrogar en aquest concert ferotge.
Trona i llampega. Mare meva del cel,
quina cortina d’aigua viva tan fosca!
El vers comença, fa un caminar rebel,
torça i retorça, que vol eixir al defora.
Els arbres baten i jo estic a aixopluc.
Van les preguntes cap al dia amb les hores.
Deixo fer el vers, ja no sé què més puc
sinó escoltar que el temperi redobla.
Demà, rentats i amb les fulles lluents
-passat el vers per un sedàs d’aurora-
podrem reprendre els col·loquis ardents,
arbres gentils d’escabellades tofes.
(És a dir)

Clementina Arderiu

...que una dona singularment intel·ligent i creativa es vegi abocada, per uns condicionaments d' època, de país i d' estament social, a triar -i és una tria conscient, que no vol pas dir ¨lliure¨- una vida de dona com les altres, com tantes altres en els termes en què això es podia plantejar a principi d'aquest segle. I que aquesta dona esmerci una gran part dels seus esforços a construir-se a si mateixa a imatge i semblança d' un ideal femení que la confina i la coarta. (Maria Mercè Marçal – Contraclaror, Antologia Poètica, Clementina Arderiu)

Clementina Arderiu

Clementina Arderiu i Voltas, la més gran de tres germanes, neix a Barcelona l' any 1889 en una família d' argenters del carrer Avinyó. Aprengué l' ofici familiar i la seva formació cultural, a part de la seva gran afició per la lectura, havia passat per estudiar llengües i, a l' Escola Municipal de Música, teoria i piano. Va publicar el seu primer poema l' any 1911 als vint-i-dos anys, l' any següent conegué Carles Riba amb motiu d' uns Jocs Florals on va guanyar el primer premi. L' any 1916 publica el sue primer llibre: Cançons i Elegies i es casa amb Riba. Entre els anys 1916 i 1920 coneix una de les èpoques de més producció literària de la seva vida. La vida cultural d' aquell moment és efervescent i engrescadora i és un període d' un sentiment nacional que creix, l' any 1914 s' havia creat la Mancomunitat de Catalunya sota la presidència de Prat de la Riba. L' any 1920 publicà L' Alta Llibertat, després i fins a 1927 la seva obra poètica alenteix considerablement el ritme, neixen els seus fills, Jordi, Oriol i Eulàlia, i amb el seu marit viatja i fa estades a Itàlia (1920), a Alemanya (1922), a França (1924-1925) i a Grècia (1927).L' any 1928 neix en Francesc que morirà sent molt petit, d' aquest fet deixa un poema extraordinari:

Presència de la mort

Dóna bo la llum:
dintre de la cambra,
tot el verd i el rosa
jugaven a fet.
Manyac entra el sol
de les deu tocades.
D' esperança l' aire
duia penjarolls,
que de Sant Joan
era la vigília,
i jo n'era tota
bandera d' estiu.
Somrigué l' infant
a l' adéu del pare
i entre roba càndida
restava tranquil.
I ella va venir...
La cambra vibrava;
ja tota em prenia
el trast matinal.
I ella va venir,
callada, insensible.
I jo no la veia
colpir el meu infant.
Entre tanta llum,
qui l' endevinava?
Fou la galta pàl·lida
que em digué la mort.

Cal relacionar aquesta circumstància amb el silenci de dos anys que separen la primera part de Cant i paraules (1920-1927) de la segona (1930-1936). Aquesta obra recull poemes de l' època de finals de la dictadura i l' adveniment de la República i l' Estatut, i serà publicada l' any 1936 en el volum Poemes que també inclou els seus dos llibres anteriors. Comença el moment més prolífic de tota la seva vida que s' aplegarà en Sempre i ara, que obtindrà el premi Joaquim Folguera l' any 1938 però no es publicarà fins 1946, en una segona edició l' any 1952, amb pròleg de Salvador Espriu, es veurà ampliat amb catorze poemes més. L' any 1939 amb la família s' exilià a França fins al 1943 quan tornà a Barcelona. Aquests anys d' exili i fins a 1950 marquen una de les etapes de més baixa producció poètica. Poc a poc la situació anirà millorant, tant la del país com la familiar, casa seva es convertirà en un dels cenacles més importants de la vida literària subterrània barcelonina i Carles Riba en una de les figures cabdals de la resistència cultural. L' any 1955 viatja per l' Alemanya Federal i per Anglaterra, els poemes d'aquests anys s' agruparan en És a dir, que obté el premi Óssa Menor l' any 1958 i al qual és també atribuïda la Lletra d' Or l' any 1960. L' any 1959 mor Carles Riba i Clementina Arderiu es retira de la vida pública i inicia un altre silenci de dos anys. Entre 1962 i 1968 escriu tretze poemes que amb d' altres anteriors i inèdits formen el volum Esperança, encara (1969). Inicia el seu silenci definitiu com poeta i la seva vida emmudí definitivament l' any 1976.