Verònica Franco

Verònica Franco que fou una de les cortesanes més noble i celebre del Renaixement italià, neix a Venècia l'any 1546. La seva mare, també famosa cortesana, la inicia en la professió. Casada ja als divuit anys amb un metge el seu matrimoni fou breu. La poeta sabé consolidar-se una fama de “cortesana honesta”, de dona bella, fascinant i capaç d'expressar les seves opinions i els seus interessos culturals dins la societat on vivia i on exercia la seva feina, que mai va negar o amagar. Durant la seva vida va fomentar grans amistats que li van proporcionar riquesa i protecció, els seus amants eren elegits per la classe social, els diners, l' educació i sobre tot la seva cultura. Una de les amistats més important i determinat de la seva vida fou la amb Domenico Venier de antiga i poderosa família, que va ser el seu mentor i protector, gràcies a ell les seves Terze Rime foren conegudes i publicades l'any 1575; un nebot seu, Marco Venier, poeta i polític influent a Venècia fou el seu amant preferit i un altre nebot, Maffio Venier el seu major enemic. La seva fama de cortesana i dona de gran cultura va traspassar fronteres i el juliol de 1574 el jove Enric III de Valois, rei de França, visitant Venècia va demanar passar la nit amb ella. La seva casa de Santa Maria Formosa era lloc de trobada de músics, pintors, artistes, filòsofs i nobles on es feien concerts, debats i lectures de poemes. Maffio Venier per enveja i gelosia literària escriu anònimament poesies insultant-la durament. Verònica primer desafia l' autor a un duel i una vegada descobert el rapsode li respon amb dos-cents vuit versos que comencen: “Di ardito cavalier non è prodezza”. Fou acusada i obligada a presentar-se davant el Tribunal de la Santa Inquisició l' any 1580 i va quedar lliure de totes les acusacions segurament gràcies a les seves importants amistats. Aquest mateix any va publicar l' epistolari Lettere familiari a diversi. Sembla que es va retirar de la vida pública als 34 anys i va morir l'any 1591 amb 45 anys.

Un record

Quan arribava la tardor la mare feia totes les setmanes un pastís diferent. A la cuina preparava tots els ingredients, netejava la vella taula de fusta... i començava l' espectacle, jo era petita i per a veure'l millor pujava a una cadira. Tamisava la farina juntament al llevat que queien formant una muntanya blanca i suau, amb les mans li donava aparença de volcà amb un gran cràter on afegia la mantega trossejada, el sucre, els ous i la pell ratllada d' una llimona. Amb les mans ho pastava tot molt ràpidament i la seva destresa em deixava bocabadada. Quan la massa tenia l' aspecte desitjat en plasmava una bola que reposaria una estona sota un drap. Mentrestant amb mantega i farina acondiciava el motlle i encenia el forn. Després la cuina s' omplia d' una flaire exquisida. A mida que em feia gran l' ajudava en petites tasques d' elaboració i recordaré sempre aquelles tardes a la cuina com un món màgic de formes i olors.

Joan Salvat-Papasseit

TOT L'ENYOR DE DEMÀ

Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
-Demà m'aixecaré potser,
i heus aquí el que m'espera:

Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una riall fresca.

I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa
tot corrent.

I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.

I també l'aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d'un terrat.

I les dones del barri
matineres
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d'un altre cireres vermelles.

I després l'adroguer,
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: -Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l'esfera que ell volta.

I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirà a l'escola.

I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.

I el vi que de tants dies no he begut.

I el pa,
posat a taula.
I l'escudella rossa,
fumejant.

I vosaltres amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.

Tot això bé m'espera
si m'aixeco
demà.

Si no em puc aixecar
mai més,
heus aquí el que m'espera:
-Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.

Atena

Pallas Athena
Gustav Klimt (1898)

Sempre m’ha atret la mitologia grega des de que, fa ja molt de temps, a l’escola teníem la classe d’èpica i estudiàvem la Ilíada i l’Odissea. Déus i deesses, herois, animals, monstres i criatures mitològiques eren tot un món fascinant.

Atena és filla de Zeus i de la titànide Metis qui representa l’astúcia i l’agudesa mental. Quan Gea anuncià a Zeus que Metis espera una filla però després d’ella engendrarà un fill que el destronarà Zeus per a impedir que s’acompleixi aquest vaticini engoleix Metis, la qual des de dintre seu segueix aconsellant Zeus durant el seu regnat olímpic. Quan l’embaràs arribà a terme Zeus pateix un fortíssim mal de cap i demana a Hefest que li obri el crani amb una destral, en aquell moment neix Atena, adulta i armada, que aplegarà en la seva personalitat la força i el poder del pare i la intel·ligència i astúcia de la mare. Atena pren part a guerres divines i mortals però el seu esperit és més d’estratega que bel·licós i sempre busca la victòria més incruenta possible i per això es considerà la deessa de la raó. És la patrona de la ciutat que porta el seu nom, Atenes, on hi va plantar una olivera. Presideix les arts, la literatura, la filosofia i els oficis artesanals, Atena representa la vida civilitzada de la polis: la tècnica que afavoreix el benestar dels ciutadans i les arts que alimenten el seu esperit. Se li atribueixen molts invents i tècniques que milloraren l’àmbit domèstic i cultural de la ciutat. L’òliba i la olivera són el seus símbols.

Aquest mirall, Maria Mercè Marçal

He triat aquesta poesia de Maria Mercè Marçal del llibre “Bruixa de dol” publicat l’any 1979 i cantat per Marina Rossell a l’àlbum “Bruixes i maduixes” l’any 1980. Aquest sonet ens parla de llocs externs i espais interns i del sentiment de solitud de l’autora, de la seva lluita per no perdre’s interiorment i finalment del seu esforç per no enfonsar-se i continuar endavant.

A Teresa d’Arenys

Aquest mirall em diu que sóc ben sola
i no hi fa res que el trenqui en mil bocins.
He enfilat el carrer trist que va a escola
i em marco, amb guix, entorn, els meus confins.

La lluna riu, dins la nuu que s'endola.
I jo sembro amb pedretes els camins
que em duen cap a mi, nit meva endins.
Baixo al meu pou, amb bleix de corriola.

Tu, lluna, rius, i em vesteixo de lluna.
M'arrenco el collaret d'agres estrelles
i el mar se les empassa d'una a una.

I et prenc el cor segur amb què cabdelles
el teu destí, per fer, amb cartes velles,
un solitari nou sobre la duna.

Descobrint una mica la seva vida i poesia, jo solament coneixia el seu llibre “Cau de llunes”, m’ha captivat i en vull llegir més i conèixer-la millor. Aquí us deixo un altre petit tast tret del mateix llibre:

Pujaré la tristesa dalt les golfes
Amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
El cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d’alegria
Que hauran teixit aranyes sense seny.
Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

a la vora de la mar / lo mariner

A la vora de la mar
hi ha una donzella,
hi ha una donzella,
que en brodava un mocador;
és per la reina,
és per la reina.

Quan en fou a mig brodar
li manca seda,
li manca seda;
gira el ulls envers la mar
veu una vela,
veu una vela.

Veu venir un galiot
tot vora terra,
tot vora terra;
en veu venir un mariner
que una nau mena,
que una nau mena.

Mariner, bon mariner:
que en porteu seda?
que en porteu seda?
De quin color la voleu,
blanca o vermella?,
blanca o vermella?

Vermelleta la vull jo,
que és millor seda,
que és millor seda.
Vermelleta la vull jo,
que és per la reina,
que és per la reina.

Pugeu a dalt de la nau
triareu d’ella
triareu d’ella.
Ai no! No hi puc pujar
no tinc moneda,
no tinc moneda.

El meu pare té les claus
de l’arquimesa,
de l’arquimesa.
No quedeu per diners no,
gentil donzella, gentil donzella.

No quedeu per diners no,
gentil donzella,
gentil donzella.
No quedeu per diners, no,
prou fio d’ella,
prou fio d’ella.

La donzella entra a la nau,
tria la seda,
tria la seda.
Mentre va mercadejant
la nau pren vela,
la nau pren vela.

Mar endins amb el botí
promte navega,
promte navega.
Marine es posa a cantar
cançons novelles,
cançons novelles.

Amb el cant del mariner
s’ha dormideta,
s’ha dormideta,
i amb el sorrol de la mar
ella es desperta,
ella es desperta.

Quan ella s’ha despertat
ja no veu terra,
ja no veu terra,
la nau és en alta mar,
pel mar navega
pel nar navega.

Mariner, bon mariner,
torneu-me a terra
torneu-me a terra,
perquè els aires de la mar
m’en donen pena
m’en donen pena.

Això si que no ho faré,
que heu de ser meva,
que heu de ser meva;
set anys que vaig pel mar
per vos donzella,
per vos donzella.

Cent llegües dins de la mar
lluny de la terra
lluny de la terra
De tres germanes que som,
sóc la més bella,
sóc la més bella.

L’una porta vestit d’or,
l’altre de seda,
l’altre de seda,
i jo pobreta de mi,
de sargil negre,
de sargil negre.

L’una es casada amb un Duc,
l’altra és princesa,
l’altra és princesa,
i jo pobreta de mi,
sóc marinera,
sóc marinera.

No sou marinera, no,
que en sereu reina,
que en sereu reina,
que sóc el fill del rei
de l’Anglaterra,
de l’Anglaterra.