Clementina Arderiu, poemes

Passa, vent...

Passa, vent, cosa sinistra,
qui et pogués mai deturar!
Tota la casa em fa trista
el teu malastruc xiular.

M’enfolleixes le colomes
allà dalt del colomar;
de l’arbre arrenques les pomes
molt abans de madurar;

i colltorces la florida
novella del roserar;
i esfulles la margarida
-si vindrà, si no vindrà-.

A l’hort el planter m’aplanes
i em malmets el fonollar;
del llibre em gires les planes
com si em volguessis reptar.

I els papers treus de la taula
i me’ls llences a volar.
Si el jardí tingués un saule,
com el faries plorar!

Ni finestra ni portella
res no hi val, tot és en va:
sempre et resta una clivella
per poder-te enforinyar.

Jo a ciutat no et coneixia,
I ara m’ets tot casolà!
Véns a casa cada dia
i hi entres sense trucar.
(L’Alta Llibertat)

Arbres

Sóc amb vosaltres, arbres folls a la nit,
sento que el vent us té desperts i us força.
Jo també vetllo, perquè em puny el delit
d’interrogar en aquest concert ferotge.
Trona i llampega. Mare meva del cel,
quina cortina d’aigua viva tan fosca!
El vers comença, fa un caminar rebel,
torça i retorça, que vol eixir al defora.
Els arbres baten i jo estic a aixopluc.
Van les preguntes cap al dia amb les hores.
Deixo fer el vers, ja no sé què més puc
sinó escoltar que el temperi redobla.
Demà, rentats i amb les fulles lluents
-passat el vers per un sedàs d’aurora-
podrem reprendre els col·loquis ardents,
arbres gentils d’escabellades tofes.
(És a dir)

Clementina Arderiu

...que una dona singularment intel·ligent i creativa es vegi abocada, per uns condicionaments d' època, de país i d' estament social, a triar -i és una tria conscient, que no vol pas dir ¨lliure¨- una vida de dona com les altres, com tantes altres en els termes en què això es podia plantejar a principi d'aquest segle. I que aquesta dona esmerci una gran part dels seus esforços a construir-se a si mateixa a imatge i semblança d' un ideal femení que la confina i la coarta. (Maria Mercè Marçal – Contraclaror, Antologia Poètica, Clementina Arderiu)

Clementina Arderiu

Clementina Arderiu i Voltas, la més gran de tres germanes, neix a Barcelona l' any 1889 en una família d' argenters del carrer Avinyó. Aprengué l' ofici familiar i la seva formació cultural, a part de la seva gran afició per la lectura, havia passat per estudiar llengües i, a l' Escola Municipal de Música, teoria i piano. Va publicar el seu primer poema l' any 1911 als vint-i-dos anys, l' any següent conegué Carles Riba amb motiu d' uns Jocs Florals on va guanyar el primer premi. L' any 1916 publica el sue primer llibre: Cançons i Elegies i es casa amb Riba. Entre els anys 1916 i 1920 coneix una de les èpoques de més producció literària de la seva vida. La vida cultural d' aquell moment és efervescent i engrescadora i és un període d' un sentiment nacional que creix, l' any 1914 s' havia creat la Mancomunitat de Catalunya sota la presidència de Prat de la Riba. L' any 1920 publicà L' Alta Llibertat, després i fins a 1927 la seva obra poètica alenteix considerablement el ritme, neixen els seus fills, Jordi, Oriol i Eulàlia, i amb el seu marit viatja i fa estades a Itàlia (1920), a Alemanya (1922), a França (1924-1925) i a Grècia (1927).L' any 1928 neix en Francesc que morirà sent molt petit, d' aquest fet deixa un poema extraordinari:

Presència de la mort

Dóna bo la llum:
dintre de la cambra,
tot el verd i el rosa
jugaven a fet.
Manyac entra el sol
de les deu tocades.
D' esperança l' aire
duia penjarolls,
que de Sant Joan
era la vigília,
i jo n'era tota
bandera d' estiu.
Somrigué l' infant
a l' adéu del pare
i entre roba càndida
restava tranquil.
I ella va venir...
La cambra vibrava;
ja tota em prenia
el trast matinal.
I ella va venir,
callada, insensible.
I jo no la veia
colpir el meu infant.
Entre tanta llum,
qui l' endevinava?
Fou la galta pàl·lida
que em digué la mort.

Cal relacionar aquesta circumstància amb el silenci de dos anys que separen la primera part de Cant i paraules (1920-1927) de la segona (1930-1936). Aquesta obra recull poemes de l' època de finals de la dictadura i l' adveniment de la República i l' Estatut, i serà publicada l' any 1936 en el volum Poemes que també inclou els seus dos llibres anteriors. Comença el moment més prolífic de tota la seva vida que s' aplegarà en Sempre i ara, que obtindrà el premi Joaquim Folguera l' any 1938 però no es publicarà fins 1946, en una segona edició l' any 1952, amb pròleg de Salvador Espriu, es veurà ampliat amb catorze poemes més. L' any 1939 amb la família s' exilià a França fins al 1943 quan tornà a Barcelona. Aquests anys d' exili i fins a 1950 marquen una de les etapes de més baixa producció poètica. Poc a poc la situació anirà millorant, tant la del país com la familiar, casa seva es convertirà en un dels cenacles més importants de la vida literària subterrània barcelonina i Carles Riba en una de les figures cabdals de la resistència cultural. L' any 1955 viatja per l' Alemanya Federal i per Anglaterra, els poemes d'aquests anys s' agruparan en És a dir, que obté el premi Óssa Menor l' any 1958 i al qual és també atribuïda la Lletra d' Or l' any 1960. L' any 1959 mor Carles Riba i Clementina Arderiu es retira de la vida pública i inicia un altre silenci de dos anys. Entre 1962 i 1968 escriu tretze poemes que amb d' altres anteriors i inèdits formen el volum Esperança, encara (1969). Inicia el seu silenci definitiu com poeta i la seva vida emmudí definitivament l' any 1976.

Verònica Franco

Verònica Franco que fou una de les cortesanes més noble i celebre del Renaixement italià, neix a Venècia l'any 1546. La seva mare, també famosa cortesana, la inicia en la professió. Casada ja als divuit anys amb un metge el seu matrimoni fou breu. La poeta sabé consolidar-se una fama de “cortesana honesta”, de dona bella, fascinant i capaç d'expressar les seves opinions i els seus interessos culturals dins la societat on vivia i on exercia la seva feina, que mai va negar o amagar. Durant la seva vida va fomentar grans amistats que li van proporcionar riquesa i protecció, els seus amants eren elegits per la classe social, els diners, l' educació i sobre tot la seva cultura. Una de les amistats més important i determinat de la seva vida fou la amb Domenico Venier de antiga i poderosa família, que va ser el seu mentor i protector, gràcies a ell les seves Terze Rime foren conegudes i publicades l'any 1575; un nebot seu, Marco Venier, poeta i polític influent a Venècia fou el seu amant preferit i un altre nebot, Maffio Venier el seu major enemic. La seva fama de cortesana i dona de gran cultura va traspassar fronteres i el juliol de 1574 el jove Enric III de Valois, rei de França, visitant Venècia va demanar passar la nit amb ella. La seva casa de Santa Maria Formosa era lloc de trobada de músics, pintors, artistes, filòsofs i nobles on es feien concerts, debats i lectures de poemes. Maffio Venier per enveja i gelosia literària escriu anònimament poesies insultant-la durament. Verònica primer desafia l' autor a un duel i una vegada descobert el rapsode li respon amb dos-cents vuit versos que comencen: “Di ardito cavalier non è prodezza”. Fou acusada i obligada a presentar-se davant el Tribunal de la Santa Inquisició l' any 1580 i va quedar lliure de totes les acusacions segurament gràcies a les seves importants amistats. Aquest mateix any va publicar l' epistolari Lettere familiari a diversi. Sembla que es va retirar de la vida pública als 34 anys i va morir l'any 1591 amb 45 anys.