dimecres, 9 de desembre de 2009

Aquest mirall, Maria Mercè Marçal

He triat aquesta poesia de Maria Mercè Marçal del llibre “Bruixa de dol” publicat l’any 1979 i cantat per Marina Rossell a l’àlbum “Bruixes i maduixes” l’any 1980. Aquest sonet ens parla de llocs externs i espais interns i del sentiment de solitud de l’autora, de la seva lluita per no perdre’s interiorment i finalment del seu esforç per no enfonsar-se i continuar endavant.

A Teresa d’Arenys

Aquest mirall em diu que sóc ben sola
i no hi fa res que el trenqui en mil bocins.
He enfilat el carrer trist que va a escola
i em marco, amb guix, entorn, els meus confins.

La lluna riu, dins la nuu que s'endola.
I jo sembro amb pedretes els camins
que em duen cap a mi, nit meva endins.
Baixo al meu pou, amb bleix de corriola.

Tu, lluna, rius, i em vesteixo de lluna.
M'arrenco el collaret d'agres estrelles
i el mar se les empassa d'una a una.

I et prenc el cor segur amb què cabdelles
el teu destí, per fer, amb cartes velles,
un solitari nou sobre la duna.

Descobrint una mica la seva vida i poesia, jo solament coneixia el seu llibre “Cau de llunes”, m’ha captivat i en vull llegir més i conèixer-la millor. Aquí us deixo un altre petit tast tret del mateix llibre:

Pujaré la tristesa dalt les golfes
Amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
El cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d’alegria
Que hauran teixit aranyes sense seny.
Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.
video

1 comentari:

  1. Estimada Laura, quin video magnífic! ple d'imatges que t'ajuden assaborir aquesta cançó poètica meravellosa, és un gaudi escoltar-la tot contemplant-les.
    L'últim regal d'aquest treball es el rastre que conclou la teva feina , és d'una bellesa extraordinària.
    Gràcies per tot el que aportes

    ResponElimina