diumenge, 11 d’abril del 2010

Maria-Antònia Salvà i Maria-Mercè Marçal


(Maria-Mercè Marçal, Llengua abolida: Poesia, gènere, identitat
1995 -Sota el signe del drac)
Quan Maria-Antónia Salvà va escriure, ja fa molts anys,
el poema que segueix no sé si pensava explícitament en
les dones escriptores i el problema de la identitat, en
ella com a dona escriptora, en totes les dones-monstre-
tal com dèiem al principi. Aquestes dones que Tillie
Olsen va anomenar supervivents. No puc deixar de
pensar, però, que la poeta es va veure emmirallada en
la tossuda, aferrissada, supervivència d'aquest
cactus-monstre que descriu amb la cruesa i amb l'ambiva-
lència de qui parla de si mateix:

D'un cactus

Com rèptil monstruós de pell clapada,
d’entranya llefiscosa, era ajocat
al seu racó, bevent la solellada.
De sobte, sa malícia desvetllada,
enrevinclant-se, va esquerdar el test.
Enllà de l’hort, que se’n perdés el quest,
dalt d’una paret seca fou llançat,
i al cap de temps, damunt les pedres dures,
furgant per les llivanyes i juntures,
trobí el vell drac encara aferrissat.


i el poema que li va dedicar Maria-Mercè marçal

Furgant per le llivanyes i juntures
trobí el vell drac encara aferrisat.
Maria-Antònia Salvà

Furgant per le llivanyes i juntures
d’aquesta paret seca; entre mac
i mac d’oblit; entre les pedres dures
de cega desmemòria que endures,
et sé. I saber-te em dóna terra, arrel.
Et sé i em sé, en el mirall fidel
del teu poema, aferrissadament
clivella pedra de silenci opac
-dona rèptil, dona monstre, dona drac,
com el cactus, com tu, supervivent.
(Raó del cos, 2000)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada