dilluns, 19 d’abril de 2010

Les mares literàries

En el camí emprés aquest trimestre per a conèixer les mares literàries de la Maria-Mercè Marçal he anat apropant-me a algunes poetes com Maria-Antònia Salvà. El seu món i els seus paisatges amb aroma de camp, plens de plantes i flors, insectes i bestioles, masies i aigües com metàfora dels seus sentiments i estats d'ànim i he escollit aquest poema:


L’abella

Somiant, somiant, ma vida hauré passada
volant pel vell pinar i per la flor de bruc.
Ma tasca ha estat només d’abella enlluernada
o closa dins el buc.

Romeu de vesta humil, captaire qui pidola
l’almoina a cada mas que troba pel camí,
aixís he resseguit de grat la farigola,
la menta, el romaní.

I tots per un moment m’han perfumat les ales,
i el sol, meravellós encís d’aquell moment,
m’ha fet esborradís l’encís de plers i gales
robant-me tot l’esment.

Grat sia a l’aire, al sol que m’han donat coratge,
ara que del silenci sent que m’arriba el torn
i és hora de plegar, finint mon romiatge,
el remoreig del jorn.

Ma bresca fora temps, fóra enutjosa cosa;
la nova gent d’avui deleix una altra mel...
L’abella –tant se val!- pel card i per la rosa
trobà camí del cel.


De la Clementina Arderiu m'ha atret el seu esforç per a ésser una dona com les altre i alhora una gran poeta en una època en la qual la dona no decidia la seva vida. En el seus poemes hi veig lluites, pors, contradiccions i anhels però també amor i alegries. He triat aquesta poesia:


Per no caure...

Per no caure mai més
-i és avui que jo queia;
la caiguda pensable
ja vindrà certament-
em cal fer, més que passos,
intents.

Un designi de vol
per damunt de la terra,
un esquinç de rialla
en els llavis, i el cos
planejant com per l’aire
mai clos.

Per no caure mai més
poso el cor en reserva
-pobre cor massa tendre
dins un fang massa vell!-
en campana de vidre
tot ell.


Després he continuat l'itinerari descobrint Rosa Leveroni, una dona amb una vida ben diferent de les dues anteriors. La poeta em parla de solitud, enyorança, amor i desengany i de la mateixa manera de desig i afany de viure plenament. El poema que més m'ha colpit dels que he llegit:



Jo porto dintre meu
per fer-me companyia
la solitud només.
La solitud immensa
de l'estimar infinit
que voldria ésser terra,
aire i sol, mar i estrella,
perquè fossis més meu,
perquè jo fos més teva.


He pres un altre trencall i he descobert la Quima Jaume, el que he llegit fins ara em captiva bastant i com lectora faré un esforç per trobar els seus llibres i endinsar-me en el seu món. Un tastet:



EMPREMTES D’AMOR
El temps no passa inútilment.
El camí és llarg i no pas
sempre recte. A voltes cal
canviar de ruta, i a cada
contrada podem trobar nous
paisatges, no sempre del tot
nítids, però el gest fidel
que conferim a cada muda
ens dóna la certesa que
no hi ha certeses.
Quan vegem el sol que va cap
a ponent, deixant enrera
tanta llum i ombra, no ens
tanquem a l’estança dels records
ni vulguem perseguir ombres,
ni la pols cerquem en el llarg
rastre que enrera hem deixat tot
fent camí, perquè al capdamunt
de tantes rutes, enmig de vells
arbres eixorcs, sols l’empremta
de l’amor caldrà buscar-hi, i
entendre que el gest fidel
que hem conferit a cada muda
ens dóna la certesa que
no hi ha certeses.


He sortit de les fronteres d'aquí i a prop d'on he nascut, he descobert un'altra poeta per a mi desconeguda la Ingeborg Bachmann. Conec poc la seva obra però m'ha arribat. Dels poquíssim poemes que he llegit he triat aquest:


Desprén-te, cor
Desprén-te, cor, de l’arbre del temps,
caieu vosaltres, fulles, de les branques refredades
que un dia abraçà el sol,
caieu com les llàgrimes cauen de l’ull dilatat!
Fa dies que encara vola al vent el rull
a l’entorn del front bronzejat del Déu del camp,
quan el puny oprimeix sota la camisa
la ferida oberta.
Per això sigues fort quan la delicada esquena de núvols
se t’incline una vegada més,
no ho tingues en compte quan l’Hymetos
una altra vegada t’ompliga les bresques.
Car poc li val al llaurador una tija en temps de sequera,
poc un estiu davant la nostra gran nissaga.
I de què dóna fe ja el teu cor?
Oscil.la entre l’ahir i el demà,
silenciós i estrany,
i el que batega,
és ja la seua caiguda fora del temps.


El passeig continua, hi han tantes mares, germanes i filles i alguns pares per a descobrir...

2 comentaris:

  1. “No puc per més que transcriure aquests versos del poema “L’abella”
    “I tots per un moment m`ha perfumat les ales ,i el sol meravellos encís d’aquell moment m’ha fet esborradís de plers i gales robant-me tot l’esment.”
    Aquestes imatges m’han fet pensar amb la teva feina , laboriosa, tenaç ,que reflecteix el teu afany engrescador per aprendre i transmetre i que al llag de tot el curs ens has anat oferint d’una manera altruista i generosa . Felicitats pel teu treball i gràcies

    Raimunda

    ResponSuprimeix
  2. És ben cert que no hi ha certeses absolutes. El camí de la vida és llarg i a cada revolt podem trobar sorpreses que ens facin dubtar. Hem de saber acomodar el nostre pensament a aquestes sorpreses i anar aprenent del que ens ofereix el dia a dia. És bonic recordar, però no cal tancar els ulls al present i al futur.

    ResponSuprimeix