diumenge, 31 de gener del 2010

Un record


Quan arribava la tardor la mare feia totes les setmanes un pastís diferent. A la cuina preparava tots els ingredients, netejava la vella taula de fusta... i començava l' espectacle, jo era petita i per a veure'l millor pujava a una cadira. Tamisava la farina juntament al llevat que queien formant una muntanya blanca i suau, amb les mans li donava aparença de volcà amb un gran cràter on afegia la mantega trossejada, el sucre, els ous i la pell ratllada d' una llimona. Amb les mans ho pastava tot molt ràpidament i la seva destresa em deixava bocabadada. Quan la massa tenia l' aspecte desitjat en plasmava una bola que reposaria una estona sota un drap. Mentrestant amb mantega i farina acondiciava el motlle i encenia el forn. Després la cuina s' omplia d' una flaire exquisida. A mida que em feia gran l' ajudava en petites tasques d' elaboració i recordaré sempre aquelles tardes a la cuina com un món màgic de formes i olors.

Joan Salvat-Papasseit


TOT L'ENYOR DE DEMÀ

Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
-Demà m'aixecaré potser,
i heus aquí el que m'espera:

Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una riall fresca.

I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa
tot corrent.

I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.

I també l'aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d'un terrat.

I les dones del barri
matineres
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d'un altre cireres vermelles.

I després l'adroguer,
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: -Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l'esfera que ell volta.

I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirà a l'escola.

I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.

I el vi que de tants dies no he begut.

I el pa,
posat a taula.
I l'escudella rossa,
fumejant.

I vosaltres amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.

Tot això bé m'espera
si m'aixeco
demà.

Si no em puc aixecar
mai més,
heus aquí el que m'espera:
-Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.

diumenge, 24 de gener del 2010

Atena


Pallas Athena
Gustav Klimt (1898)

Sempre m’ha atret la mitologia grega des de que, fa ja molt de temps, a l’escola teníem la classe d’èpica i estudiàvem la Ilíada i l’Odissea. Déus i deesses, herois, animals, monstres i criatures mitològiques eren tot un món fascinant.

Atena és filla de Zeus i de la titànide Metis qui representa l’astúcia i l’agudesa mental. Quan Gea anuncià a Zeus que Metis espera una filla però després d’ella engendrarà un fill que el destronarà Zeus per a impedir que s’acompleixi aquest vaticini engoleix Metis, la qual des de dintre seu segueix aconsellant Zeus durant el seu regnat olímpic. Quan l’embaràs arribà a terme Zeus pateix un fortíssim mal de cap i demana a Hefest que li obri el crani amb una destral, en aquell moment neix Atena, adulta i armada, que aplegarà en la seva personalitat la força i el poder del pare i la intel·ligència i astúcia de la mare. Atena pren part a guerres divines i mortals però el seu esperit és més d’estratega que bel·licós i sempre busca la victòria més incruenta possible i per això es considerà la deessa de la raó. És la patrona de la ciutat que porta el seu nom, Atenes, on hi va plantar una olivera. Presideix les arts, la literatura, la filosofia i els oficis artesanals, Atena representa la vida civilitzada de la polis: la tècnica que afavoreix el benestar dels ciutadans i les arts que alimenten el seu esperit. Se li atribueixen molts invents i tècniques que milloraren l’àmbit domèstic i cultural de la ciutat. L’òliba i la olivera són el seus símbols.